Investigadors del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (GRNC) de la UB, adscrit al PCB, han observat que els nens d'entre quatre i sis mesos són capaços de distingir visualment dos idiomes diferents només observant els gestos facials que fan les persones quan parlen. Aquesta habilitat es manté amb el temps només en els nens que creixen en entorn bilingües, un fet que demostra que el bilingüisme afavoreix la retenció d'algunes capacitats perceptives innates. L'estudi, que han dut a terme Núria Sebastián Gallés, Salvador Soto-Faraco i Jordi Navarra en col·laboració amb investigadors de la University of British Columbia de Vancouver (Canadà) es publica avui a la revista Science (DOI: 10.1126/science.1137686).

”

És sabut que les cares humanes són un dels estímuls que més atrauen l’atenció dels nadons, i que, al igual que els adults, els nens des de petits ja poden distingir una llengua d’una altra quan l’escolten. Però, fins a quin punt els moviments facials que fa una persona quan parla són rellevants pels infants que comencen a percebre el llenguatge? Fins ara es considerava que aquesta informació “visual” tenia un paper bastant irrellevant en la comunicació verbal, ja que la informació auditiva és suficient per processar el llenguatge. La recerca que han dut a terme els investigadors del GRNC demostra que no és així, ja que als nadons menors de sis mesos poden arribar a discriminar dues llengües (com ara l’anglès i el francès) només observant com el seu interlocutor articula els sons quan parla una llengua o una altra, en absència total de so.

Aquesta capacitat per distingir visualment les llengües canvia amb el temps i el context lingüistic en el que creix l’infant. Així, l’estudi mostra que els nadons més grans (de vuit mesos) no retenen la capacitat per distingir llengües visualment, amb l’excepció notable d’aquells que creixen en un entorn bilingüe anglès/francès. Segons afirma Salvador Soto-Faraco “La pèrdua d’aquesta capacitat de discriminació visual del llenguatge per part dels nens monolingües de vuit mesos és un resultat curiós i a la vegada esperable, ja que es un fenomen que es dóna també en d’altres àmbits del desenvolupament inicial del llenguatge, com ara l’habilitat per diferenciar entre certs fonemes (quan no pertànyen a la llengua materna) o la capacitat per distingir auditivament entre llengües (quan no són la materna)”.

Aquest declivi amb l’edat reflecteix, segons els autors de la investigació, el fet que algunes habilitats perceptives innates només es retenen si representen un avantatge real per aprendre la llengua materna. En el cas dels infants que creixen en entorns bilingües, les capacitats de discriminació de cares que parlen anglès o francès és una adaptació a les demandes del seu entorn particular.

Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors van realitzar un estudi que consistia en mostrar als nadons (de 4, 6 i 8 mesos d’edat) una sèrie de video-clips muts, en els quals diversos interlocutors recitaven frases extretes del conte “El petit príncep” en francès o en anglès. Es va emprar un procediment d'”habituació”, on inicialment, tots els video-clips que es presentaven corresponien només a una única llengua. Quan l’interès inicial dels infants cap a les imatges decreixia un 60%, es considerava que ja s’havien habituat a la informació visual i aleshores, sense cap pausa, s’iniciava la fase de test, on se’ls mostraven els mateixos rostres, en el mateix ordre, però recitant oracions del conte en l’altra llengua.

Els resultats de l’estudi van demostrar que els nadons menors de sis mesos ja s’adonaven que els interlocutors havien canviat de llengua, perquè els seus temps d’atenció envers els video-clips quan hi havia canvi de llengua eren significativament més llargs que quan no hi havia canvi.