Aprendre un idioma resulta sovint difícil i, amb freqüència, en parlar-lo, no podem ocultar el nostre origen o accent. No obstant això, hi ha diferències individuals importants en el grau de domini d'una segona llengua, fins i tot en persones que han viscut en entorns bilingües des de la infància. Un grup d'investigadors del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (GRNC) vinculat al Parc Científic de Barcelona, ha fet un estudi per investigar la raó d'aquestes diferències, i ha observat que, comparant persones que són capaces de percebre una segona llengua com un nadiu amb individus que tenen moltes dificultats per fer-ho, els primers són també millors a l'hora de distingir els sons de la seva pròpia llengua. No obstant això, ambdós grups no difereixen quan perceben sons que no siguin del llenguatge. L'estudi es publica aquesta setmana en l'edició electrònica de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) i posteriorment en l'edició impresa (DOI: 10.1073/pnas.0805022105).

Els resultats d’aquest treball «resulten de gran interès per predir l’aptitud individual per aprendre idiomes i dissenyar protocols d’actuació i programes que optimitzin l’èxit en l’aprenentatge», explica Begoña Díaz del GRNC, coautora de l’estudi juntament amb Albert Costa i Núria Sebastián del Departament de Psicologia Bàsica de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), que també formen part del GRNC. En aquest estudi també han participat els investigadors Carles Escera, del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB, i Cristina Baus, del Departament de Psicologia Cognitiva de la Facultat de Psicologia de la Universidad de La Laguna (Tenerife).

Per investigar les diferències individuals en la percepció de la parla, els autors de l’estudi van avaluar les capacitats perceptives de 126 estudiants universitaris nascuts en l’àrea metropolitana de Barcelona, procedents de famílies unilingües castellanes que van aprendre el català quan van començar l’escolarització obligatòria. Totes elles, per tant, havien nascut, crescut i viscut en un entorn bilingüe. Aquesta població resulta idònia perquè el català té algunes vocals que són particularment difícils de percebre per a la major part de la població espanyola i/o castellanoparlant.

D’aquesta població es van seleccionar 31 individus que corresponien a dos grups distints: els millors i pitjors perceptors dels sons de la segona llengua (el català). A aquests 31 individus se’ls va mesurar la capacitat del cervell per notar canvis davant estímuls auditius. Per a això es va registrar la seva resposta electrofisiològica davant diferents tipus de sons i es va calcular l’amplitud d’una ona elèctrica denominada potencial de disparitat. Com que l’amplitud d’aquesta ona és major com més gran és la capacitat del cervell per notar un canvi auditiu, la comparança de l’amplitud del potencial de disparitat entre els diferents grups permet determinar si hi ha diferències en el processament auditiu.

Per avaluar la seva capacitat auditiva general (no lingüística), els 31 participants seleccionats van escoltar tons que variaven en les freqüències que els componien, la durada o l’ordre de presentació. Les capacitats auditives lingüístiques es van mesurar mitjançant la presentació de vocals de la llengua materna, el castellà, i vocals d’una llengua desconeguda per als participants, el finlandès.

Els resultats van mostrar una amplitud similar del potencial de disparitat en ambdós grups quan els participants escoltaven sons que no eren del llenguatge. En canvi, quan se’ls va presentar sons de la seva pròpia llengua (el castellà), l’amplitud d’aquesta ona era significativament major per als individus que percebien millor la seva segona llengua (el català).