Ell mateix ho diu: li encanta ficar-se en embolics. I potser per això, els premis no deixen d’arribar-li. Ha batut dos rècords Guinness per crear el jet més petit del món i ha rebut distincions com el Premi MIT a Innovador menor de 35 anys (2014), el Premi Fundació Princesa de Girona a la Recerca Científica (2015) i el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove (2016). Actualment, Samuel Sánchez és professor ICREA, sotsdirector de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i, amb gairebé 200 publicacions i 8 patents en procés, l’any 2023 va fundar la spin-off de l’IBEC i ICREA, Nanobots Therapeutics. 

Tot i ser doctor en química, ben aviat vas orientar la teva carrera cap a la bioenginyeria. Creus que van ser els grans avenços en biomedicina de principis del segle XXI els que, d’alguna manera, van influir en la teva decisió?

Sempre vaig tenir clar que volia estudiar bioquímica. La bioenginyeria, en canvi, era un camp que desconeixia, tot i que vaig fer la tesi sobre biosensors. La veritat és que he anat adaptant la meva recerca als llocs on he estat, segons l’entorn i la infraestructura disponible. Vaig començar treballant en biosensors perquè el meu objectiu era fer bioquímica. Després, al Japó, em vaig endinsar de ple en la nanotecnologia, i més tard, a Alemanya, em vaig centrar més en física i materials. Al Max Planck vaig iniciar el meu camí en la nanorobòtica, i quan vaig arribar a l’IBEC em vaig enfocar a aplicar la nostra tecnologia en biomedicina. No és que tingués un pla molt clar, la veritat, més aviat ha estat una barreja de serendipitat i de les oportunitats que han anat sorgint. El més important és que sempre he estat envoltat de grans talents i científics, i això ha estat clau per aprendre i adaptar-me. He après de físics, químics, gent de materials, biòlegs i biòlogues, i a poc a poc em vaig adonar que el que estàvem fent podia tenir aplicacions mèdiques. Una investigadora postdoctoral em va dir una frase que encara faig servir quinze anys després: la ureasa es mou amb la urea, la urea és a l’orina, l’orina és a la bufeta, aleshores, per què no ho fem servir per al càncer de bufeta? A més, va coincidir que un familiar i un amic tenen aquest càncer, i tot plegat va ajudar a tenir motivacions addicionals. Així que m’hi vaig llençar. Es tracta d’escoltar la gent que tens al voltant. Les meves decisions han estat influenciades per com ha anat sorgint tot, adaptant-me i buscant com aprofitar la tecnologia i els avenços que es desenvolupen al meu grup.

Ets un referent en nanorobòtica, has rebut premis importants i lideres un laboratori i una spin-off. Des de la teva experiència, quin repte és més gran, el científic o l’empresarial?

Crec que és més complicat tenir una tecnologia que realment es pugui traslladar a la clínica i arribar al mercat. La ciència, si t’envoltes de bona gent i tens una idea innovadora, al final dona fruits. El veritable repte és disseccionar què té la teva recerca perquè pugui ser accessible per al pacient. El procés d’escalat, la regulació i aconseguir el consens de clínics, inversors i advocats és una cosa de la qual aprenc cada dia, i és emocionant. Com a científic, és un somni que el que fas es pugui traduir en un assaig clínic amb humans. Com a emprenedor, el somni és que el que fas arribi al mercat o que algú ho compri. Però no tot el que es fa al laboratori pot convertir-se en un producte. El repte és detectar, entre tot el que fem, aquell un de cada mil (o menys) que realment té possibilitats.

Bona part de la teva recerca se centra en el tractament del càncer, i ja heu aconseguit avenços significatius en models animals per al càncer de bufeta. Quins són els principals reptes per portar els nanobots del laboratori fins al pacient?

Els grans reptes ara ja no són científics, sinó tot el que ve després. Convertir una tecnologia innovadora en un tractament real implica superar barreres de fabricació, regulació, inversió i accés al mercat. Tenim una tecnologia disruptiva, capaç de reduir un tumor en un 90% amb una sola dosi, una cosa sense precedents, però les preguntes clau són unes altres: Qui ho pagarà? Hi haurà inversors disposats a apostar per una cosa tan innovadora? Els clínics ho adoptaran? Què diran les agències reguladores? Al laboratori funciona, però necessitem una empresa que ho escali amb GMPs i que faci el control de qualitat, perquè el que fem aquí no pot anar directament a la clínica, sempre hi ha un pas intermedi. I tot això, què necessita? Diners. És aquí on entres en el que s’anomena el Valle de la Mort, perquè tens una tecnologia potent, però sense inversió suficient, no avances. L’any passat vam tancar un total de 3,3 milions, però sabem que per completar els assajos i arribar a la clínica, necessitem multiplicar aquesta xifra.

Molts s’imaginen els nanobots com diminuts robots que viatgen pel cos per tractar malalties. Fins i tot tu els descrius com a “petits submarins”. A la pràctica, què cal per garantir la seva seguretat en pacients?

El que realment fem són nanomotors, perquè la nostra tecnologia converteix energia química en moviment; i això és, per definició, un nanomotor. El primer requisit és la simplicitat, perquè a nivell regulador, qualsevol sistema massa complex té poques possibilitats de ser acceptat. Quan parles amb els reguladors, la reacció sol ser immediata: “el vostre nanobot és molt complicat”. I això que només té tres components: una partícula, una enzima com a motor de propulsió i un fàrmac. Encara que el fàrmac sigui aprovat, cal demostrar que el nanobot és biocompatible i que tant l’enzima com la partícula no generen cap efecte advers a l’organisme, és a dir, que actuen únicament com a excipients.

Actualment, esteu obtenint resultats prometedors en fases preclíniques amb models animals per al tractament del càncer de bufeta. Quan creieu que podreu fer el salt als assaigs clínics amb humans?

Ens falta un any i mig o, com a molt, dos anys per acabar la fase preclínica i passar a la fase clínica. Pensem que cap a finals de 2026 podrem haver completat la preclínica.

La tecnologia de Nanobots Therapeutics millora l’administració i la penetració del fàrmac en els teixits. Podria ser una oportunitat per tractar malalties que actualment no tenen tractament?

Sí, aquesta és justament la part en què està treballant el meu grup a l’IBEC. Entre 2021 i 2024 vam començar a entendre que els nanobots no només es desplacen, sinó que també poden travessar barreres biològiques, cosa que suposa un gran avenç en nanomedicina. Aquest és un dels principals reptes del camp: superar els obstacles que envolten els tumors i les cèl·lules per fer el tractament més eficaç. En el cas del càncer de pulmó, de mama o d’ovari, hi ha mucoses que els protegeixen i, alhora, fan que els fàrmacs es quedin a la part exterior i no penetrin. Però els nanobots poden perforar i travessar aquestes mucoses, així que ja estem treballant amb altres indicacions on també podria funcionar, com ara tractaments per al genoll, l’ull, el còlon i la pell. Estem obrint aquestes línies de recerca i crec que d’aquí a quatre anys estarem en condicions d’escollir quina serà la següent indicació.

Des de la teva experiència com a CEO de Nanobots Therapeutics, quin paper juguen les col·laboracions amb altres institucions i la inversió privada en el desenvolupament d’aquesta tecnologia? Consideres que és un camp atractiu per a la inversió?

Crec que tenim una tecnologia versàtil que sol generar interès, i darrere hi ha un equipàs treballant-hi. Per validar la necessitat mèdica no coberta que plantegem en la nostra prova de concepte —el càncer de bufeta—, així com els propers passos, comptem amb el suport del nostre Clinical Advisory Board, amb experts uroncòlegs. També tenim col·laboracions molt estretes amb el CIC biomaGUNE, l’IRB o la UAB, a més d’assessors en CMC com LeanBio, en regulació… Alguns d’aquests contactes són al PCB, i és fantàstic tenir-los tan a prop. Perquè no es pot saber de tot, i és important envoltar-te del millor talent. Actualment, comptem amb fons públics i privats (aproximadament un terç i dos terços del total, respectivament), i estem avançant amb el nostre candidat per obtenir les dades in vivo que ens permetin fer el pas cap a la preclínica regulatòria amb seguretat. Estem en contacte amb els principals fons d’inversió locals i amb un nombre creixent de fons internacionals, i en paral·lel estem establint contactes amb farmacèutiques a les quals la nostra tecnologia pot ajudar a ser més eficients.

Després d’haver treballat en diversos laboratoris i universitats d’arreu del món, vas decidir establir-te a Barcelona. Què fa únic el nostre ecosistema científic?

El PCB “is the place to be”. Al meu laboratori no tenim res a envejar del que teníem al Leibniz o el Max Planck: comptem amb una infraestructura d’alt nivell i un ambient molt bo. A més d’altres col·laboradors excel·lents, no hauríem aconseguit l’article a Nature Nanotechnology de l’any passat sense conèixer Julien Colombelli, de l’IRB Barcelona. Gràcies a ell, vam fer un gran salt en tècniques d’imatge. Trobar-te amb algú que té tècniques complementàries a les teves fa que et vulguis quedar i valores molt més la importància de l’ecosistema. En l’àmbit emprenedor, és fàcil conèixer els companys i t’adones que és un món petit i amb bon ambient. M’agrada que de seguida n’aprens dels altres i participes en els esdeveniments que s’organitzen aquí. Tot això gràcies a estar al PCB.

L’any 2024 vas guanyar un rècord Guinness per haver creat el motor de reacció més petit del món. Tot i ser un reconeixement poc habitual per a un investigador, ¿creus que també reflecteix el gran potencial de la nanociència?

Tenim dos rècords Guinness, un del 2010 i un altre del 2016. El primer va arribar gràcies a un estudiant de doctorat que tenia aquell any; va ser ell qui va tenir la idea de presentar-nos. Però el que més ens va costar va ser trobar la definició del que estàvem presentant, i vam pensar: al final, no deixa de ser una turbina, és un jet. Així que, en aquell moment, el més gran del món era el del Boeing 777, i el més petit, el nostre. El segon va arribar el 2016 i era tres vegades més petit. És a dir, el primer tenia 600 nanòmetres de diàmetre i el segon, 220 nanòmetres. És curiós, perquè a vegades ho penso i em dic: potser sóc de les poques persones que té un rècord Guinness… i sense ser tan friki!

Finalment, al PCB comptem amb el programa Recerca en Societat, dedicat a la divulgació i al foment de vocacions científiques entre els joves. A l’IBEC també dueu a terme iniciatives similars. Com valores aquest tipus de programes? Encara són necessaris o creus que la ciència ja resulta prou atractiva per als joves?

Des que vaig arribar a Barcelona el 2015, he estat molt involucrat en iniciatives de divulgació científica, tant amb l’IBEC com amb la Fundació Catalana per a la Recerca, la Fundació la Pedrera i altres. Per a mi és fonamental. Recordo especialment una del 2015 a la Dolors Aleu, a la qual van assistir familiars, amics i alguns estudiants, i un d’ells va acabar fent el doctorat amb mi i un altre es va convertir en soci meu a l’empresa anys després. És crucial arribar a la societat per mostrar tant el que fem en recerca com el que estan fent les empreses emergents. Pel que fa a les vocacions científiques, veig una clara bipolarització: d’una banda, els que ho fan per amor a la ciència bàsica, que són dos de cada deu estudiants, i de l’altra, aquells que busquen aplicacions concretes. Ara arriben i et diuen que volen buscar aplicacions en càncer de mama o en càncer de pulmó. La majoria s’enfoca en aquest “per a què” més que en el “per què”, i això és el que marca una tendència que abans no veia tant. És bo, però no cal oblidar la ciència fonamental.