Una recerca liderada per l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona del Consejo superior de Investigaciones Científicas (IBMB-CSIC), ubicat al Parc Científic de Barcelona (PCB-UB), l’Institut de Recerca en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA) i la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona (UB) ha dissenyat i provat amb èxit una molècula degradadora de gluten que podria ser una prometedora aliada per al maneig de la celiaquia.

Actualment hi ha una completa absència d’alternatives terapèutiques més enllà d’una dieta lliure de gluten, amb les dificultats que suposa dur-la a terme en societats occidentals basades en el blat. La gran novetat és que la molècula és efectiva a concentracions molt baixes i en condicions de pH 2, el de l’estómac, cosa que fins ara no havia aconseguit de forma rellevant cap de les molècules actualment disponibles i que, encara que es comercialitzen com a suplements nutricionals, no són una alternativa eficaç a les dietes lliures de gluten.

El treball s’ha publicat en la revista EMBO Molecular Medicine i està liderat pels investigadors F. Xavier Gomis-Rüth, del IBMB-CSIC, i Francisco J. Pérez Cano, de l’INSA-UB. Té com a primers autors a Marina Girbal-González i Arturo Rodríguez Banqueri, de l’INSA-UB i de l’IBMB-CSIC, respectivament. També han participat equips de l’Institut de Recerca en Ciències de l’Alimentació (CSIC-UAM), la Universitat de Salzburg (Àustria), i la Universitat Politècnica de Múnic (Alemanya).

Contrarestar el “disparador” de la celiaquia

El desencadenant de la celiaquia són les prolamines, unes proteïnes que es troben en la majoria dels cereals comuns de la nostra dieta, com la gliadina del gluten del blat. Quan aquestes són digerides a l’estómac, es trenquen en fragments més petits (pèptids). Alguns d’ells poden resultar tòxics, com els pèptids immunògens del gluten (GIP), que són capaços de resistir els àcids gàstrics de l’estómac i arribar a l’intestí prim. Entre ells destaca el ’33-mer’, un fragment de la α-gliadina del gluten del blat i altament immunogen.

Això suposa un problema en el cas de persones amb celiaquia, perquè un cop han arribat a l’intestí prim, el 33-mer i els restants GIP s’uneixen amb especial facilitat a un receptor del sistema immunitari (l’antigen leucocitari humà o HLA), cosa que desencadena la resposta autoimmunitària inflamatòria que origina les manifestacions característiques de la malaltia.

Fa quatre anys, el Grup de Proteòlisi de l’IBMB-CSIC, dirigit per F. Xavier Gomis-Rüth, va descriure en un article a Nature Communications que la neprosina, una molècula que es troba de forma natural en el suc digestiu de la planta carnívora Nepenthes ventrata, podia tallar els GIP. En col·laboració amb el grup d’Autoimmunitat, Immunonutrició i Tolerància de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la UB, dirigit per Francisco José Pérez Cano, van demostrar que la neprosina pot degradar el pèptid 33-mer i altres GIP abans que arribi a l’intestí, amb la qual cosa es podria evitar aquesta resposta inflamatòria autoimmunitària.

Dissenyada mitjançant enginyeria molecular

En el present treball, l’equip ha dissenyat i posat a prova una molècula dissenyada a partir de la neprosina. Batejada com a ‘celiacasa’, aquesta nova molècula mostra la seva màxima activitat en el pH gàstric de l’estómac, on en sinergia amb la pepsina del nostre sistema digestiu aconsegueix trencar els GIP dels cereals i la gliadina del blat abans que passin al duodè.

“Hi ha altres proteases, denominades genèricament ‘glutenases’, que degraden el gluten, però no són plenament actives en condicions de pH 2, el de l’estómac, sinó a pH 7, el del duodè, quan l’aliment predigerit ja ha abandonat l’estómac”, explica Gomis-Rüth. “Això obliga a incrementar les dosis fins a nivells que no les fan viables per a teràpies”.

L’equip ha provat la molècula in vivo amb un model de ratolí desenvolupat per la Universitat de Chicago i que és el que actualment millor reprodueix la celiaquia. Els resultats mostren que la celiacasa és efectiva en dosis molt baixes, sent capaç d’atenuar les manifestacions de la malaltia en ratolins que rebien gluten, fins i tot en quantitats elevades. “Es va reduir l’atròfia intestinal, la inflamació, la resposta d’anticossos i la disbiosi, es a dir, l’alteració de la composició de la microbiota”, comenta Pérez-Cano. “A més, es van restaurar els marcadors immunoregulatoris a nivells normals, així com les rutes metabòliques microbianes”.

Els resultats demostren que la celiacasa, una molècula estable davant àcids estomacals, podria ser una alternativa terapèutica coadjuvant per a una dieta lliure en gluten.

Un altre avantatge de la celiacasa és que a partir del duodè ja no és activa. “Quan ha fet la seva funció, ja no interessa que segueixi activa, perquè no interfereixi amb cap altra proteïna de l’organisme”, afegeix Gomis-Ruth.

La molècula i les seves potencials aplicacions han estat protegides per patent, i l’equip està donant els primers passos per crear una spin-off i aconseguir portar el desenvolupament fins a etapes més avançades, fet pel qual estarien interessats en obtenir finançament.

» Article de referència: Marina Girbal-González, Arturo Rodríguez-Banqueri, Hadeel Swaid, Soraia R. Mendes, Laura Garzón-Flores, Juan Sebastián Ramírez-Larrota, Carolina Cueva, M. Victoria Moreno-Arribas, Christof Regl, Christian G. Huber, Katharina A. Scherf, María José Rodríguez-Lagunas, Àngels Franch-Masferrer, Ulrich Eckhard, Francisco J. Pérez-Cano and F. Xavier Gomis-Rüth. Targeted enzymatic therapy for coeliac disease. EMBO Molecular Medicine. DOI: https://link.springer.com/article/10.1038/s44321-026-00430-8.

» Enllaç a la notícia: web de CSIC Catalunya [+]